UN ÚS INÈDIT DE LA RELIGIÓ ..L’islam modern de la burgesia egípcia
Trenta anys després de l’inici de l’onada de l’islam polític, que semblava haver pres Egipte i el món àrab, assistim a una nova manera d’usar la religió, més compatible amb els valors de la mundialització liberal. Es porta el mocador seguint els cànons de la moda internacional, mentre els teleevangelistes presumeixen de l’èxit individual i de “la seva importància”. Però aquest liberalisme islamitzat ignora els problemes de societat que destrossen el país.
L’escena política egípcia ha patit transformacions fonamentals durant la segona meitat dels anys noranta. L’espectacular atemptat contra turistes a Luxor el 1997, paradoxalment, ha marcat la fi de la violència dels grups islamistes. La “jove generació” islamista (al-Gîl al-Gadid) s’ha convertit als principis de la democràcia liberal sobre la base dels programes de tots els partits que s’han intentat fundar sota la bandera de la religió: al-Wasat (al mig), al-Islâh (la reforma), al-Sharî’a (la xara).
Els Germans Musulmans, l’organització islamista més important, alhora tolerada i reprimida, pacten amb els diables d’antany: aliances amb els marxistes laics del partit de la unió progressista unionista (esquerra) i també amb les campanyes de suport a Palestina, l’aliança amb el partit del president Hosni Mubàrak en motiu de la impressionant unió contra la intervenció americana a l’Iraq o a l’estadi del Caire el 27 de febrer del 2003.
Totes aquestes evolucions han minat els fonaments de la sobrepuja entre l’islam oficial i l’islam polític, que porta les dinàmiques d’islamització durant un quart de segle. Els diferents protagonistes n’han sortit desqualificats, d’aquesta “guerra freda”: Al-Azhar, pol de l’islam oficial, és criticat pels seus compromisos amb el règim i, en el si de les joventuts urbanes, es poden sentir lemes com “antiquat i vius dins la seva torre d’ivori”. Els Germans Musulmans, castigats pels seus vincles —més suposats que reals— amb la violència han perjudicat Egipte durant 5 anys, ja no tenen més l’aura que tenien durant els anys vuitanta. Pel que fa als grups radicals, han desaparegut de l’escena on s’han expatriat al marge del món musulmà (aliança de l’organització Jijad amb la mobilitat del Sr. Ossama bin Laden sota la mediació del Dr. Ayman Zawahri).
En aquest context, han sorgit nous actors religiosos: predicadors a l’estil dels teleevangelistes americans, artistes reconvertits, predicadores burgeses autoproclamades a l’origen de la invenció de la tradició del “saló islàmic” es generalitzaven en el si de la burgesia, grups de predicació musical, intel·lectuals islamistes “independents”.
Aquests diferents operadors es tornen a unir en quatre punts: gairebé tots han sorgit de sectors laics de l’ensenyament i el seu saber religiós ha estat adquirit per aficionats; són joves i, provinents de medis afavorits, estan ben integrats socialment; estan compromesos en tràmits sincrètics entre diferents models culturals i el referent islàmic, que perd la seva centralitat; en definitiva, confirmen una ruptura doble entre l’islam oficial d’una banda i l’islam polític de l’altra.
L’oscil·lació s’encamina cap als valors que no tenen res de revolucionaris i que són propis dels young urban professionals (yuppies) que viuen el moment i segons els valors del demà que baixa les seves pretensions: individualisme, hedonisme, saber estar, consum. En definitiva, ens trobem en una era de sortida de la política.
La sort del hijab, el mocador islàmic, és emblemàtica. És el senyal del “son de l’islam” durant els anys setanta. Ja no és el símbol de rebuig d’Occident que havia pogut ser al principi i el seu significat que descriu els trets d’una forma d’islamitat no islamista: la fi de l’obsessió per la identitat, articulació de les realitats de la globalització i la recomposició pel mercat i el consumisme.
Si el mocador a vegades encara es ven a les places de les mesquites, és perquè el món de la confecció se n’ha tornat a apropiar. A les botigues de senyores, el mocador es porta segons els models estàndards de la moda internacional que el recolzen, començant pel mateix nom de les botigues: al-Muhajaba Home, al-Salam Shopping center, els cartells en anglès, Flash o l’Amour, en francès aquesta vegada. Tant com les qualificacions amb prou feines inscrites en el programa d’identitat de la islamització, ni en fase amb l’ètica de pudor!
Si es freqüenten aquests temples, la “dona liberal” (al-muhajaba al-mutaharrira) ja ha portat molts maldecaps als integristes: “portant un mocador de París i parlant als seus fills en anglès”, és condemnada alhora pels militants dels Germans Musulmans i pels predicadors que invoquen en va l’omnisciència de la “mirada del més Alt”.
El mateix itinerari de desprogramació ideològic i d’ajustament a la globalització per la nashid, el cant religiós. Aquesta antiga pràctica, heretada del sofisme, es va reprendre a l’inici dels anys setanta pels grups islamistes en els campus. La seva font d’inspiració: els escrits dels militants que eren a la presó i elogiaven la jihad, el màrtir, l’heroisme, i condemnaven l’arbitrarietat del poder. Durant una dècada, igual que pel mocador als seus inicis als campus, es trobaven dins la política: discursos militants centrats en la crítica a l’Estat i no instruments de música considerats il·lícits. Com a conseqüència, sota la influència dels himnes islamonacionalistes durant la primera intifada (1987), comença la música del nashid: tambors, després la bateria i finalment el sintetitzador.
A les acaballes dels anys vuitanta es formen dos grups i, dins dels cercles islamistes, es comença a sol·licitar-los per acompanyar els “matrimonis islàmics” a punt de néixer. Els temes del nashid es modifiquen: l’amor, la bondat, la poesia, hi fan la seva aparició, tant en motiu de l’esdeveniment d’una joventut menys activista que segueix les coaccions estructurals de les cerimònies de matrimoni poc propicies als eslògans militants.
Des de la segona meitat dels anys noranta, els grups es professionalitzen, la gamma d’instruments s’estén, les actuacions es comencen a retribuir i els grups comencen a introduir-se al mercat dels cassettes. Dos a l’inici dels anys noranta, els grups de nashid deu anys més tard són una cinquantena. Han fet el seu dol de repertori de jihad, i cada vegada més s’inscriuen dins una lògica de competència amb les estrelles de pop egípcies. Com aquestes últimes, oscil·len entre el registre romàntic i els rampells nacionalistes lligats a Palestina i l’Iraq. Amb noms cada vegada menys religiosos com al-Wa’d (la Promesa) o al-Gil (la Generació), la nashid persisteix dins les fusions amb ritmes no àrabs, pop anglosaxó, jazz o rap.
En tots dos casos, hijab o nashid, l’entrada en el món del consum i del mercat, el sincretisme amb els models no àrabs (el pop anglosaxó, la moda internacional) han portat a una forma de polèmica implícita no només de puritarisme que els dirigia durant els anys setanta i vuitanta, sinó sobretot al principi mateix de la ideologització d’allò religiós.
Ioga, macrobiòtica i reflexologia
Aquesta oscil·lació no és anecdòtica: es podrien reconstituir les trajectòries semblants per l’economia islàmica sempre inserida dins el flux de les finances internacionals, o per la caritat islàmica repensada, dins el marc de la visió neoliberal, com a xarxa de seguretat que acompanya una dinàmica de retirada de l’Estat llargament avalada pels islamistes. Trobem aquesta evolució en una fracció de la burgesia piadosa assemblant-se a una forma de New Age religiosa ben coneguda a Occident que es deixa de la mateixa manera a les espiritualitats asiàtiques.
La Sra. Magda Amer, una jove predicadora de la burgesia cairota sent passió per les shakras (2), el ioga, la macrobiòtica, la reflexologia. Els seus cursos sobre l’islam i la medecina alternativa apassionen les dones de l’alta societat que freqüenten la mesquita Abu Bakr al-Siddîq, on prediquen, als afores acomodats d’Heliòpolis.
“Ètica protestant” i “preocupació per un mateix”... la predicació light d’Amr Khâlid, un jove predicador de 36 anys, és l’encarnació més acabada d’aquest canvi. A aquest fill de bona família li haurà calgut menys de 4 anys per imposar-se com a predicador més popular dins el món àrab i fins als afores de l’Hexàgon. La recepta del seu èxit: haver sabut posicionar-se al marge de la rivalitat entre l’islam polític i l’islam oficial proposant un producte religiós en consonància amb les esperes modernes de les burgesies urbanes, mundanes, tot fent èmfasi en la pau interior i els equilibris espirituals, el rebuig d’una pràctica religiosa en què el respecte del ritus és suficient i es rebutja la visió d’un Déu castigador...
Tot rebutjant la distinció del sheikh tradicional, prefereixen ser barbamecs a tenir barba, portar corbata a la xil·laba blanca, el dialecte egipci a l’àrab clàssic. Estan en ruptura amb el predicador salafista clàssic, lluitant per una predicació suau en què Déu és amor. Són els primers que, reproduint el model teleevangelista americà, han importat el principi del talk show religiós al món àrab, molt ràpidament pel conjunt d’aquells que s’autoanomenen els nous predicadors (MM. Khalid al-Guindy, alHabîb Aly, Safwat Hegazy...).
El seu principal missatge: cal “reconciliar la religió i la vida”. El retorn a l’observació no suposa sacrificis, però sí “petits canvis”; ser religiós no significa pas renunciar als plaers de l’existència. És per això que a Khâlid li agrada fotografiar-se en banyador a l’estadi amb alguna estrella de la pilota, com a manera de concretar l’equilibri entre el cos i l’esperit. Ens trobem lluny de la jihad, o simplement de la política, que ha ben entès allò sheikh d’al-Azhar un mica cínic, parlant, en motiu de Khâlid, de da’wa diet, ‘predicació light’, mentre que en el rang dels Germans Musulmans, es qualifica el seu discurs “d’islam d’aire condicionat”.
El Sr. Khâlid no té cap altra intenció que moralitzar les joventuts del Caire i Alexandria oferint-los un discurs religiós carregat de valors de realització d’ells mateixos propis de la modernitat liberal: ambició, riquesa, èxit, treball, eficàcia i preocupació per ells mateixos. Els proposa el model de la riquesa virtuosa i de salvació per les obres, com explica molt bé un dels seus adeptes: “la riquesa és un regal del cel i el musulmà afortunat gastarà la seva fortuna en la causa de Déu i en les obres de beneficència”.
És la intenció del Sr. Khâlid que, en un dels seus rampells d’entusiasme, llança al seu públic: “jo vull ser ric perquè la gent em miri i digui “veus, un religiós ric” —i la gent estimarà Déu a través de la meva riquesa. Vull tenir diners i les millors robes per fer estimar a la gent la religió de Déu.” Ell valora de manera constant l’esforç, recomana un ús eficaç del temps i critica els passatemps inútils i... l’excés de son.
De manera molt empresarial, el Sr. Khâlid considera que “el primer punt, dins la construcció d’una vida seriosa, és la necessitat de definir els objectius i de posar-los per escrit en algun lloc”. De la mateixa manera, anima el seu públic a ser “productiu en l’ajuda als amics, productiu en l’acompliment de les obres, productiu pel desenvolupament de la societat”. I en valora l’ambició: “Una de les proves de l’amor de Déu, és que ell t’empeny a ser ambiciós, que et dóna l’ambició de ser sempre millor, d’escalar posicions dins la societat.”
Per ell, és indubtablement encertat: actualment, les seves prèdiques estan protegides pel copyright, ha fundat moltes companyies de difusió de cassettes, és el conseller religiós de la cadena sudanesa Iqra’ i ja el sol·liciten per donar consells d’administració de bancs islàmics. Empresari religiós santificant els valors del mercat en el marc d’una prèdica despolititzada, Khâlid s’ha convertit en un producte mediàtic que ven. LBC, la cadena creada per les milícies libaneses, no ha dubtat a sacrificar les obediències confessionals sobre el sacre sant temple del profit, quan l’últim Ramadà, Wa Nalqa al-Ahibba (Retrobament amb la gent estimada), el talk show islàmic de Khâlid per conquerir les audiències del país del golf i maximitzar els seus guanys publicitaris.
Aquest tipus de predicació es troba lluny de ser un fenomen purament egipci. Així doncs, les editorials islamites han estat conquerides, després de cinc anys, pel concepte de gestió. Mohamed Abdel-Gawad, un vell dels Germans Musulmans, n’ofereix una versió islamitzada dins els opuscles com Els secrets de l’administració eficaç durant la vida del Profeta, La gestió del profeta de les relacions humanes.. Al Marroc, es poden trobar pamflets del mateix gènere com La Baraka al servei de l’empresa i, en una editorial islàmica del golf, s’ensenya Els deu costums de la persona amb èxit.
Les institucions religioses estàtiques no són estalviadores: al ministeri de béns de mà morta (3), els projectes de reforma donen cada vegada més importància al rol social de la mesquita, per sobre la societat civil o l’autosuficiència. Un dels seus seminaris de la Universitat d’al-Azhar tracta de la importància de recomposar la da’wa, la predicació, a partir dels ensenyaments de màrqueting a l’americana.
Es poden observar aquestes noves formes d’afirmació del referent religiós. També es pot somriure davant la visió d’aquest sincretisme que s’insinua en les diferents manifestacions del “retorn de l’islam”.. No obstant això, es tracta menys d’una pujada de l’humanisme islàmic que d’una reconducció islamitzada d’un liberalisme econòmic en un context on l’exacerbació de les desigualtats socials mostra més urgent que mai l’afirmació d’una alternativa capaç de resistir la globalització liberal. L’interès creixent dels joves intel·lectuals islamites pels moviments altermundistes, com demostra l’associació al-Janûb (el Sud), marcada per una orientació tercermundista, potser significa la reconstitució d’una utopia basada en l’islam, però alliberada de l’obsessió d’identitat.
(1) Llegiu Ibrahim Warde. “Les paradoxes de la finance islamique”. A: Le Monde Diplomatique, setembre de 2001.
(2) Terme sànscrit que significa ‘roda’, la shakra és, segons la medecina oriental, un centre d’energia que condiciona l’equilibri psicològic i la salut.
(3) Es tracta de béns (terres, granges, edificis, empreses) que es donen a Déu i que, dirigides pel wakf, organisme de tutela de béns religiosos musulmans, produeix un usdefruit alimentant les fundacions religioses o de caritat.